Vist a Santa coloma de Gramenet, la meva ciutat té 125.000 habitant, però quan jo era petit era un poble de pagès. Nosaltres vam anar a viure en un indret prop de la muntanya, envoltat d'horts i de camps. Hi havia oliveres, esbarzers, espàrrecs, arboç, pollancres i pins. Al final del nostre carrer havia una font on anavem a buscar l'aigua i on les mares rentaven la roba perquè a les cases no havia aigua corrent. Jo acompanyava sovint la mare. Ella estenia la roba damunt l'herba perquè s'eixugués al sol. S'estenia una plana de blanc que vestia el paisatge. De vegades bufava el vent i les camises s'omplien i semblaven cossos d'aire. T'enviaré un poema que he fet. Rodolfo del Hoyo
Seguíem la mare pel camí de pols fins a la font. Ella deixava el gibrell a terra i començava la feina de rentar la roba. No recordo la presència del meu germà. Sé que hi era perquè en aquell temps no podia ser d’una altra manera. I tanmateix recordo intensament com els cossos d’aire ballaven damunt l’herba. I la planura de llençols blancs feia contrast amb el silenci fosc de la cabana de gelosies trencades on anys enrere els vells habitants del poble passaven els dies de festa. Ara els feia nosa perquè els emigrants havíem destrossat amb les nostres barraques el paisatge idíl•lic d’oliveres i d’arboç. La natura era substituïda per parracs. Els nens amb mocs i lleganyes érem els amos de la muntanya i de la petita esplanada al final del carrer.
Relligo amb un llaç les set llàgrimes de lluna plena que vessen per a tu els records. Confegeixo un ram i el deso a la carpeta dels escrits. Tots els meus poemes els han escrit els teus dits.
“tinc una poncella de rosa guardada en un minúscul pot de vidre, des de fa 40 anys. Intacta. Me la va regalar un amor d’adolescència”
Mai tornarà aquell pati d'escola i aquella adolescència farcida d’olors desconegudes. Fugiren els dies i restares tu. Inesborrable. Sense nusos, ni flors marcides. Dies de roses i derbi. De gats blaus dins els vinils. D’esmunyir-se, per no anar enlloc. I encara t'estimo. Malgrat el plor, ofrena a la marea baixa del son; malgrat la sang, la primera sang, i l’adéu, al buit, dins un minúscul flascó de vidre, per sempre.
Recordo el primer dia de batxillerat,un misterios noi amb el que despres mantindria una relacio de extraña amistat,es va treure de la butxaca una "tirita" americana,dient tot orgullos que sempre en portava a sobre,sempre porto a sobre l'envoltori d'aquella tirita. mai vaig arribar a dir-li que no l'havia tirat.
Recordo quan vivia en un carrer antic de Girona. Les finestres donaven al riu. Estenia la roba amb molt de compte perquè no em caigués res. Recordo el so, l'olor, les campanes de la Catedral... Hi havia una finestra que donava al teulat de l'edifici del costat. Un dia, en obrir-la, em va semblar que hi havia un colom mort. Quin pànic em va entrar (no m'agraden els coloms). Vaig estar intranquila fins que va venir el meu pare a treure el "colom". Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir: "m'has fet venir per una bossa d'escombraries al teulat!!" LA bossa s'havia enganxat amb una teula. Quina vergonya vaig passar!! Un dia ho vaig explicar als meus fills, i ara encara es riuen de mi!! La mama té por dels coloms, diuen!! I riuen, i riuen... A ells que els agrada tan fer-los volar.
Sóc la petita de cinc germans. Quan tenia 10 anys, vaig fer el meu primer viatge amb avió i com a filla única. Varem anar a ginebra pels vols de novembre i vaig presenciar la meva primera nevada. El pare, un violinista aficionat, hem va portar de visita a un luthier anomenat Vidude. Vaig entrar aquell taller i els cinc sentits es van activar de cop. Tal qual una experiènecia mística va creuar la meva pell per aposentar-se en una dimensió més profunda. Un terra de roure massis sota els meus peus convidava a pasar mentre la música barroca es desllisava de benvinguda. Unes finestres altes donaven un toc de llum celestial mentre el benjui, la goma almaciga entre d'altres emanaven sota els efectes de l'alcohl metílic. Flotant per l'espai vaig determinar que l'ofici de Luthier seria el meu futur.
Vist a Santa coloma de Gramenet, la meva ciutat té 125.000 habitant, però quan jo era petit era un poble de pagès. Nosaltres vam anar a viure en un indret prop de la muntanya, envoltat d'horts i de camps. Hi havia oliveres, esbarzers, espàrrecs, arboç, pollancres i pins. Al final del nostre carrer havia una font on anavem a buscar l'aigua i on les mares rentaven la roba perquè a les cases no havia aigua corrent. Jo acompanyava sovint la mare. Ella estenia la roba damunt l'herba perquè s'eixugués al sol. S'estenia una plana de blanc que vestia el paisatge. De vegades bufava el vent i les camises s'omplien i semblaven cossos d'aire. T'enviaré un poema que he fet.
ResponEliminaRodolfo del Hoyo
COSSOS D’AIRE
ResponEliminaSeguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina
de rentar la roba.
No recordo la presència del meu germà.
Sé que hi era
perquè en aquell temps no podia ser d’una altra manera.
I tanmateix recordo intensament com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba.
I la planura de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la cabana de gelosies trencades
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Ara els feia nosa
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl•lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
Rodolfo del Hoyo
Relligo amb un llaç
ResponEliminales set llàgrimes de lluna plena
que vessen per a tu els records.
Confegeixo un ram
i el deso a la carpeta dels escrits.
Tots els meus poemes
els han escrit els teus dits.
Marta Pérez
Per a la fàbrica de somnis
ResponElimina“tinc una poncella de rosa guardada en un minúscul pot de vidre, des de fa 40 anys. Intacta. Me la va regalar un amor d’adolescència”
Mai tornarà aquell pati d'escola
i aquella adolescència
farcida d’olors desconegudes.
Fugiren els dies i restares tu.
Inesborrable.
Sense nusos, ni flors marcides.
Dies de roses i derbi.
De gats blaus dins els vinils.
D’esmunyir-se, per no anar enlloc.
I encara t'estimo. Malgrat el plor,
ofrena a la marea baixa del son;
malgrat la sang,
la primera sang, i l’adéu, al buit,
dins un minúscul flascó de vidre,
per sempre.
Marta Pérez i Sierra
Recordo el primer dia de batxillerat,un misterios noi amb el que despres mantindria una relacio de extraña amistat,es va treure de la butxaca una "tirita" americana,dient tot orgullos que sempre en portava a sobre,sempre porto a sobre l'envoltori d'aquella tirita.
ResponEliminamai vaig arribar a dir-li que no l'havia tirat.
Recordo quan vivia en un carrer antic de Girona. Les finestres donaven al riu. Estenia la roba amb molt de compte perquè no em caigués res. Recordo el so, l'olor, les campanes de la Catedral... Hi havia una finestra que donava al teulat de l'edifici del costat. Un dia, en obrir-la, em va semblar que hi havia un colom mort. Quin pànic em va entrar (no m'agraden els coloms). Vaig estar intranquila fins que va venir el meu pare a treure el "colom". Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir: "m'has fet venir per una bossa d'escombraries al teulat!!" LA bossa s'havia enganxat amb una teula. Quina vergonya vaig passar!! Un dia ho vaig explicar als meus fills, i ara encara es riuen de mi!! La mama té por dels coloms, diuen!! I riuen, i riuen... A ells que els agrada tan fer-los volar.
ResponEliminaSóc la petita de cinc germans. Quan tenia 10 anys, vaig fer el meu primer viatge amb avió i com a filla única. Varem anar a ginebra pels vols de novembre i vaig presenciar la meva primera nevada.
ResponEliminaEl pare, un violinista aficionat, hem va portar de visita a un luthier anomenat Vidude. Vaig entrar aquell taller i els cinc sentits es van activar de cop. Tal qual una experiènecia mística va creuar la meva pell per aposentar-se en una dimensió més profunda. Un terra de roure massis sota els meus peus convidava a pasar mentre la música barroca es desllisava de benvinguda. Unes finestres altes donaven un toc de llum celestial mentre el benjui, la goma almaciga entre d'altres emanaven sota els efectes de l'alcohl metílic. Flotant per l'espai vaig determinar que l'ofici de Luthier seria el meu futur.