Records

Aquest és el vostre espai on podeu deixar escrites les vostres experiències a través de l'apartat de comentaris.
Gràcies!

7 comentaris:

  1. Vist a Santa coloma de Gramenet, la meva ciutat té 125.000 habitant, però quan jo era petit era un poble de pagès. Nosaltres vam anar a viure en un indret prop de la muntanya, envoltat d'horts i de camps. Hi havia oliveres, esbarzers, espàrrecs, arboç, pollancres i pins. Al final del nostre carrer havia una font on anavem a buscar l'aigua i on les mares rentaven la roba perquè a les cases no havia aigua corrent. Jo acompanyava sovint la mare. Ella estenia la roba damunt l'herba perquè s'eixugués al sol. S'estenia una plana de blanc que vestia el paisatge. De vegades bufava el vent i les camises s'omplien i semblaven cossos d'aire. T'enviaré un poema que he fet.
    Rodolfo del Hoyo

    ResponElimina
  2. COSSOS D’AIRE

    Seguíem la mare pel camí de pols
    fins a la font.
    Ella deixava el gibrell a terra
    i començava la feina
    de rentar la roba.
    No recordo la presència del meu germà.
    Sé que hi era
    perquè en aquell temps no podia ser d’una altra manera.
    I tanmateix recordo intensament com els cossos d’aire ballaven
    damunt l’herba.
    I la planura de llençols blancs
    feia contrast amb el silenci fosc
    de la cabana de gelosies trencades
    on anys enrere els vells habitants del poble
    passaven els dies de festa.
    Ara els feia nosa
    perquè els emigrants havíem destrossat
    amb les nostres barraques
    el paisatge idíl•lic d’oliveres i d’arboç.
    La natura era substituïda per parracs.
    Els nens amb mocs i lleganyes
    érem els amos de la muntanya
    i de la petita esplanada
    al final del carrer.

    Rodolfo del Hoyo

    ResponElimina
  3. Relligo amb un llaç
    les set llàgrimes de lluna plena
    que vessen per a tu els records.
    Confegeixo un ram
    i el deso a la carpeta dels escrits.
    Tots els meus poemes
    els han escrit els teus dits.

    Marta Pérez

    ResponElimina
  4. Per a la fàbrica de somnis

    “tinc una poncella de rosa guardada en un minúscul pot de vidre, des de fa 40 anys. Intacta. Me la va regalar un amor d’adolescència”


    Mai tornarà aquell pati d'escola
    i aquella adolescència
    farcida d’olors desconegudes.
    Fugiren els dies i restares tu.
    Inesborrable.
    Sense nusos, ni flors marcides.
    Dies de roses i derbi.
    De gats blaus dins els vinils.
    D’esmunyir-se, per no anar enlloc.
    I encara t'estimo. Malgrat el plor,
    ofrena a la marea baixa del son;
    malgrat la sang,
    la primera sang, i l’adéu, al buit,
    dins un minúscul flascó de vidre,
    per sempre.


    Marta Pérez i Sierra

    ResponElimina
  5. Recordo el primer dia de batxillerat,un misterios noi amb el que despres mantindria una relacio de extraña amistat,es va treure de la butxaca una "tirita" americana,dient tot orgullos que sempre en portava a sobre,sempre porto a sobre l'envoltori d'aquella tirita.
    mai vaig arribar a dir-li que no l'havia tirat.

    ResponElimina
  6. Recordo quan vivia en un carrer antic de Girona. Les finestres donaven al riu. Estenia la roba amb molt de compte perquè no em caigués res. Recordo el so, l'olor, les campanes de la Catedral... Hi havia una finestra que donava al teulat de l'edifici del costat. Un dia, en obrir-la, em va semblar que hi havia un colom mort. Quin pànic em va entrar (no m'agraden els coloms). Vaig estar intranquila fins que va venir el meu pare a treure el "colom". Però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir: "m'has fet venir per una bossa d'escombraries al teulat!!" LA bossa s'havia enganxat amb una teula. Quina vergonya vaig passar!! Un dia ho vaig explicar als meus fills, i ara encara es riuen de mi!! La mama té por dels coloms, diuen!! I riuen, i riuen... A ells que els agrada tan fer-los volar.

    ResponElimina
  7. Sóc la petita de cinc germans. Quan tenia 10 anys, vaig fer el meu primer viatge amb avió i com a filla única. Varem anar a ginebra pels vols de novembre i vaig presenciar la meva primera nevada.
    El pare, un violinista aficionat, hem va portar de visita a un luthier anomenat Vidude. Vaig entrar aquell taller i els cinc sentits es van activar de cop. Tal qual una experiènecia mística va creuar la meva pell per aposentar-se en una dimensió més profunda. Un terra de roure massis sota els meus peus convidava a pasar mentre la música barroca es desllisava de benvinguda. Unes finestres altes donaven un toc de llum celestial mentre el benjui, la goma almaciga entre d'altres emanaven sota els efectes de l'alcohl metílic. Flotant per l'espai vaig determinar que l'ofici de Luthier seria el meu futur.

    ResponElimina